© Mondigromax | info@mondigromax.com | Barcelona | Text legal

Volcans

Mentre escric aquestes línies sóc a Copenhagen. Som a mitjan mes d’abril i fa un parell de dies que a Islàndia ha entrat en activitat el volcà Eyjafjälla. I malgrat el seu nom impronunciable, el volcà està en boca de tothom a la ciutat. El núvol de cendra expulsat per una de les seves xemeneies plana sobre el nord d’Europa i els carrers de Copenhagen són plens de viatgers desprevinguts que han quedat atrapats pel tancament de l’espai aeri. Al contrari de molts d’ells, no sóc a Copenhagen de passada. Em trobo a Dinamarca treballant en la dramatúrgia d’un nou projecte amb el Calixto Bieito, un encàrrec del Betty Nansen Teatret, a pocs minuts del centre de la ciutat. Fa un parell de setmanes que han començat els assaigs i encara queda un mes i mig per a l’estrena de la peça al Festival de Bergen. Aquest cap de setmana el Calixto planejava escapar-se a veure la família a Barcelona, però el volcà no ha volgut que fos així. El mateix els ha passat a la Rebecca, l’escenògrafa del projecte, i l’Ingo, el figurinista, que ja tenien els seus bitllets per fer una escapada a casa, a Alemanya.
A la taula del costat del restaurant francès on sopem tots quatre, un representant internacional de la cervesa belga Chemay es pren amb filosofia l’inesperat suplement de vacances davant un plat de marisc i ens comenta que el seu homònim al mercat espanyol també es troba incomunicat. Després, al bar del costat, amb música de guitarres en directe, compartim amb ell unes copes i ens explica el rumor que hi ha hagut homes de negocis que, desesperats, han arribat a pagar milers de corones perquè un taxi els portés de Copenhagen fins a Berlín o París. Jo, mentre seguim escoltant les històries del representant belga, ara en anglès, ara en francès, no puc deixar de relacionar el volcà islandès amb el Tambora, el volcà indonesi que el 1815 va entrar en erupció amb tal virulència que un any després, Europa i Amèrica es van quedar sense estiu. Les conseqüències d’aquest altre núvol de cendra també van agafar despevinguts a una partida de turistes anglesos a la riba del llac Leman, als peus del Mont Blanc. Com a conseqüència de les insòlites tempestes d’estiu, el grup, format per Lord Byron, el seu doctor Polidori, Percy B. Shelley, Mary Shelley i la seva germanastra Claire Clairmont, es va veure obligat a recloure’s a Villa Diodati i d’aquella reclusió, de l’ambient electritzant d’aquelles nits, amb el repicar de la pluja contra els vidres, van nèixer dues de les obres cabdals de la literatura gòtica romàntica, Frankenstein i El vampir.


Jo coneixia la història de feia temps. He de confessar que d’adolescent corria per casa una còpia de la fabulosa cinta Remando al viento, de Gonzalo Suárez, que va acabar amb les imatges un xic borroses per l’excés de visionats. Tot el pòsit de sensacions que havia deixat en mi la pel·lícula va tornar a resorgir quan un dia, ara fa més de dos anys, mentre amb l’Agustí Charles buscàvem tema per a la nostra segona col·laboració operística, vaig fer una troballa en una llibreria vora de casa.
Es tractava d’un recull de contes que intentava reproduir els fruits d’una d’aquelles nits de tempesta a Villa Diodati, al voltant de la llar de foc, justament la famosa vetllada en què Lord Byron va desafiar els seus convidats a escriure una narració breu que s’inspirés en els relats de terror aplegats en el llibre Fantasmagoriana, que havien estat llegint nit rere nit fins arribar a la darrera pàgina. Vist que es quedaven sense diversió nocturna, Byron els va proposar que escriguessin ells mateixos els materials que els havien de distreure en aquell aïllament del món que semblava que no anés a acabar mai.

Era evident que l’anècdota de Villa Diodati era un material d’alt voltatge per a l’elaboració de la nostra nova òpera i així és com va néixer la idea seminal de Lord Byron, un estiu sense estiu. Per començar, partíem d’uns personatges que, malgrat l’interès propi de la seva vastíssima obra literària, ens oferien un entramat complex de relacions d’afecte i desafecte. Partíem de la figura indiscutiblement magnètica de Lord Byron, conscient del propi geni, però alhora acomplexat morbosament per una coixesa congènita. Al seu costat, teníem el doctor Polidori, atret de manera malaltissa per la llum despresa per Byron però alhora diana de totes les seves burles, frustrat per la incapacitat de la seva ploma i gelós per la nova amistat sorgida entre el poeta i Percy B. Shelley. Aquest, per la seva banda, viu embriagat pel món d’abstraccions sorgit del seu cap, l’univers de sensacions nascudes de la seva imaginació i que l’agermanen íntimament amb la natura, i que, per tant, l’allunyen de la realitat, i per extensió, de Mary. Ella, al seu torn, pateix l’alienació del seu home al mateix temps que intenta fer sentir la seva veu com a escriptora en un món on l’únic acte de creació que li és permès a una dona és la maternitat. I finalment, la voluble Claire Clairmont, enamorada de Byron i secretament embarassada d’ell, encara la vida des del màxim pragmatisme. Aquesta xarxa de relacions plena de matisos s’ha convertit en la base sobre la qual hem bastit tota l’òpera, amb la intenció d’abordar el llibret no tant des de la creació intel·lectualòide i cerebral, sinó des de l’organicitat que demanaven els personatges i les seves situacions dramàtiques. Aquesta també ha estat una aposta per una teatralitat determinada, que no antiga, amb un cert propòsit d’anar a la contra de certs experiments d’una modernitat mal entesa que obliden el component escènic que ha de tenir tota òpera.

La descoberta del protagonisme que va tenir l’erupció del Tambora sobre els destins dels nostres personatges va ser un moment clau per a la construcció de la peça, tant des d’un punt de vista dramatúrgic com musical. De manera que vam voler imaginar que l’òpera començava amb l’explosió del volcà a l’altra banda del planeta, al Pacífic, i els seus ecos arribaven a l’Europa desfeta després de Napolió, el brogit de l’erupció planava per damunt del camp de Waterloo (on, segons està documentat, Byron i Polidori van fer parada), i finalment el seu ressò, en forma de tempesta, arraconava i acorralava els nostres personatges entre les quatre parets de Villa Diodati.
A més volíem que l’efecte dominó d’aquesta erupció acabés desembocant en l’escriptura dels contes, com si aquesta marea influís de manera decisiva a l’hora d’inflamar-los la imaginació. Així, per a nosaltres, l’orquestra i el cor han acabat conformant un tot orgànic que neix amb l’erupció del volcà i que, a partir d’aquesta fuetada inicial, es propaga com un ésser viu al llarg de la peça, convertint-se en un coixí animat sobre el qual reposa la veu declamada dels cantants. El conjunt format per orquestra i cor és una força natural que es transforma, que ara és la remor del bosc, ara és el brogit de la tempesta, ara és la veu dels morts i ara és el mirall de les paraules sorgides de la boca dels qui són vius... com si tots els músics fossin part d’un mateix organisme dotat de vida, en contínua transformació.


Escoltant encara les anècdotes del representat belga (unes històries que mai no hauria pogut sentir si no hagués estat per la irrupció en les nostres vides del volcà islàndès) no puc amagar un somriure. Qui ens anava a dir, a l’Agustí i a mi, que els ecos del Tambora tindrien tan de ressò en dates tan properes a l’estrena de la nostra nova òpera.



Marc Rosich
Libretista de Lord Byron, un verano sin verano