© Mondigromax | info@mondigromax.com | Barcelona | Text legal

Lord Byron, un estiu sense estiu

Síntesi argumental

Lord Byron, volent eludir els litigis amb la seva esposa, cerca aire fresc i inspiració a Villa Diodati, a les ribes del llac Leman. El famós poeta ha de patir, però, la molesta companyia del seu nou metge de capçalera, el doctor Polidori, jove pusil·lànime amb ínfules d’escriptor que està fascinat per Byron. També s’aturen al llac el poeta visionari Percy B. Shelley i la discreta Mary, la seva amant i futura senyora Shelley. Els acompanya Claire Clairmont, frívola germanastra de Mary, aprenent de cantatriu i instigadora del viatge dels Shelley a Ginebra, ja que està secretament embarassada de Byron. La instantània complicitat entre el fervorós Byron i l’idealista Percy B. Shelley, que havien llegit les seves respectives obres i feia temps que desitjaven conèixer-se en persona, provoca la ira soterrada de Polidori, que se sent humiliat i relegat. I mentrestant, l’ombra del magnètic Byron, devastadora i imparable, ho amara tot al seu pas.

El grup s’entreté llegint relats de terror fins a altes hores de la nit a redós de la llar de foc. Lord Byron, per eludir les llargues hores de tedi, proposa als presents una curiosa disputa literària: cadascú escriurà un conte de terror, suggestionat per l’ambient ombrívol. La contesa acaba donant com a fruit dos dels textos més importants de la literatura gòtica. Mary Shelley escriu les pàgines inicials del seu Frankenstein, en un acte soterrat de venjança per les absències i arravataments místics de Percy B. Shelley. D’altra banda, Polidori redacta el relat El vampir, parodiant una narració inacabada de Byron, i encetant una nova tradició de vampirs refinats i seductors, que culminarà amb el Dràcula de Stoker. Irònicament, El vampir va acabar sent publicat amb autoria de Byron



Resum argumental

Acte I

(I) Camp de batalla de Waterloo, Bèlgica, maig de 1816
De camí a Ginebra, Lord Byron i el seu doctor, John Polidori, fan una parada al camp de batalla de Waterloo, un any després de la derrota de Napolió. Una explosió travessa la planúria, com si vingués de molt lluny, i sembla que faci despertar les ànimes dels morts en la batalla. Mentre Byron cavalca pels camps, Polidori, que s’ha torçat el peu i camina coix, l’espera vigilant l’equipatge. El doctor aprofita per escriure a la seva germana sobre les seves impressions del viatge i l’informa que Byron ha recuperat el bon humor després d’haver deixat enrere Anglaterra, on era víctima de l’assetjament de la seva dona. En descavalcar, Byron confia al doctor una bossa de botons d’uniforme, que acaba de comprar com a relíquies de la batalla. El Doctor es queixa que l’únic record que resti de la contesa siguin els souvenirs que els nens afamats intenten vendre als desprevinguts. Byron, amb to burleta, li retreu que parli amb tanta lleugeresa i aprofita el retret, per fer una imprecació de la figura de Napolió, cabdill que temps enrere havia estat idolatrat pel poeta però per al qual, després de la seva derrota, sent una profunda decepcció. Byron afirma que la mateixa ambició desmesurada que el va encimbellar després el va fer caure. Segons el poeta, l’únic do de Napolió va significar la tomba per a tots els qui l’adoraven.

(II) Ascens al castell de Frankenstein, Darmstadt
El poeta Percy B. Shelley i Mary Wollstonecraft Godwin són a Alemanya. Ells també han fugit de Londres per escapar de la repressora societat anglesa i així poder viure amb plena llibertat el seu recentment descobert amor. Viatgen amb ells, el primer fruit de la seva relació, el petit William, i la germanastra de Mary, Claire Clairmont, frívola companya de viatge, que manté una curiosa relació triangular amb la parella. Mary ha preparat una excursió sorpresa per al seu home al castell de Frankenstein, on temsp enrere l’alquimista Johann Konrad Dippel havia fet experiments amb cadàvers, cercant l’espurna de la vida. Mary ha decidit portar Percy al castell perquè sap que ell, en el seus anys d’estudiant, també s’havia interessat pels misteris de la vida i havia fet experiments amb estels intentant xuclar l’energia dels llampecs. En tot l’ascens al castell Percy ha estat en un estrany estat d’èxtasi intel·lectual, en comunió amb la natura, i en veure el castell sembla baixar a la terra per primer cop i li agraeix el gest a Mary amb paraules d’amor. Claire en veure les runes recorda els detalls més escabrosos de la llegenda del castell: cementiris profanats, nens desapareguts... Mary li retreu a Claire que expliqui la història real de Dippel com si fos un conte i la germanastra li respon que la demostració que sí que és un conte és que el petit William s’ha adormit als seus braços en sentir-lo. Mary afirma que els nens s’adormen amb els contes de por perquè només n’entenen la música, la bellesa dels sons; els grans, en canvi, sí que en comprenen els mots i això sempre els roba hores de son.

Un cop acabada la visita al castell, reprenen el camí de tornada, muntanya avall i Mary informa Percy d’un sobtat canvi de plans: en comptes d’Itàlia, la següent parada serà a Ginebra, on esperen trobar Lord Byron. Claire, que havia mantingut un curt idil·li amb el poeta, està embarassada d’ell. Claire vol fer parada a Ginebra per informar-lo de la seva futura paternitat.

(III) Terrassa de l’Hôtel d’Angleterre, a la riba del llac Leman
Lord Byron i el Doctor Polidori admiren el majestuós Mont Blanc que es reflexa sobre les aigües del llac Leman, abans de registrar-se a l’hotel. Byron, però, per evitar el possible contacte amb els turistes anglesos, preferiria passar l’estiu a alguna de les villes a la riba del llac. Polidori informa Byron que Villa Diodati, on van viure Milton, Voltaire i Rousseau, està lliure i es pot llogar, i afegeix també que entre els turistes, ben bé podria ser que és trobés algun conegut... fins i tot una coneguda. En aquell moment Claire, es presenta davant de Byron per sorpresa i li recorda els versos que ell l’hi va dedicar a Londres: “Cap de les filles de la bellesa té una màgia com la teva...” El poeta li pregunta per què l’ha perseguit fins a Ginebra i li recorda que no sent cap amor per ella. Claire li respon que sap que no pot esperar res d’ell. Malgrat això ella li té preparada una sorpresa: gràcies a ella, per fi podrà conèixer a Percy B. Shelley, un desig que Byron li havia expressat temps enrere. Polidori no pot deixar de comentar amb morbosa admiració que Shelley, defensor de l’amor lliure, viatge acompanyat de dues dones: Claire i la seva parella oficial, Mary.  Quan els dos poetes es troben l’un davant de l’altre, neix entre els dos una complicitat instantània. Polidori aprofita l’ocasió per presentar-se davant de Percy com a admirador de la seva obra... i també poeta. Byron, que avorreix les pretensions literàries del doctor, li diu a Percy que és un plaer tenir per fi algú amb qui poder mantenir una conversa interessant. Uns trons llunyans anuncien l’arribada d’una tempesta. Abans que la partida corri a aixoplugar-se a l’hotel, Byron convida als Shelley a visitar-lo Villa Diodati, on ha decidit allotjar-se a partir d’aleshores. Mentre Mary canta una cançó de bressol al seu petit William, Lord Byron sembla reconèixer en el so de la tempesta la mateixa remor que va sentir al camp de Waterloo. Un cop es queda sol, es deixa emportar per l’ambient dessolat i entra en un estat d’instrospecció, com si els núbols no haguessin d’amainar mai i una nit eterna ho envaís tot. 

Acte II

(IV) Villa Diodati, diferents localitzacions al seu interior
Les fortes tempestes han deixat els turistes anglesos atrapats dins de Villa Diodati. Polidori explica aquesta reclusió a la seva germana en una nova carta i, incrèdul,  comenta amb ella les notícies que porten els diaris europeus: l’onada de pluges que assota cruelment el continent és conseqüència de l’explosió d’un volcà al Pacífic, el Tambora, un any enrere. Polidori veu, amb certa rancúnia, com Byron només té ulls per a Percy. Ha relegat al doctor a un segon pla i s’ha tornat en la diana de les seves burles. Per entrenir-se en les llargues hores de reclusió, Mary i el doctor juguen a les dames. Com a fitxes, fan servir els botons comprats al camp de Waterloo. Mentre les dames van caient en ambdós bàndols, Byron admira com aquells botons, que un cop van lliurar la batalla de Waterloo, ara tornen a lluitar sobre el taulell de fusta. Byron y Percy aprofiten la inspiració que els donen els botons, per parlar dels límits que hi ha entra la mort i la vida, i això els porta a recordar els experiments que Dippel va fer al castell de Frankenstein i defensar els experiments per crear vida a partir de matèria morta. Totes aquestes disquisicions són heretgies en opinió del crèdul Doctor Polidori, qui per culpa de la conversa no deixa de distreure’s de la partida de dames. Polidori intenta vèncer Percy en una batalla dialèctica, rebatent les seves idees llibertines i fins i tot, la seva defensa de l’amor lliure, però el doctor és fàcilment burlat i derrotat. Mentrestant, Mary insisteix perquè Claire li expliqui a Byron la veritable raó de la seva visita, però ella l’hi diu que ho farà quan ella ho cregui convenient.

A la nit, Claire els recita el darrer dels contes de terror d’un recull de relats que han anat llegint les darreres nits. Acabat el llibre, es queden sense oci nocturn. Polidori proposa llegir-los una de les seves obres de teatre, però Byron es torna a burlar d’ell. El doctor l’acusa d’insensible, i li retreu que Byron no és Déu, sinó que només és un home davant un altre home. El poeta, però, es riu de la seva manera maldestra de citar les teories sobre la igualtat dels homes, i posa com a prova que Polidori, al contrari que ell, mai no serà capaç de vendre milers de còpies d’un poema en un sol dia. El poeta, però, decideix no seguir acarnissant-se en el doctor i proposa que, per passar el temps, tots ells podrien tancar-se a escriure el seu conte de terror i així veure qui n’escriu el millor. Els presents accepten el repte.

L’endemà al matí, Byron és l’únic que ha elaborat un primer esborrany del conte i explica als presents la seva idea, protagonitzada per un misteriós personatge que amaga els trets propis d’un vampir. Percy té el cap ple d’imatges degudes a les lectures dels darrers dies i sobtadament li sembla veure visions terrorífiques, rebutja Mary i surt a cantar sota els llamps. Ella es disculpa davant els altres adduint que la sensibilitat extrema de Percy com a poeta el converteix en un ésser altament suggestionable, però de fet ella sap que la seva obsessió per les coses que i passen per dins el cap l’estan aïllant cada cop més d’ella. Mentre Mary té aleshores la idea del conte de terror que ha d’escriure. La llegenda de Dippel es barreja amb les obsessions que Percy allunyen d’ella, i així neix la llavor del conte de Frankenstein.

Byron, qui s’ha anat tornant a sentir cada cop més atret per Claire, aprofita que estan sols per seduir-la. Ella, però, l’atura i li confessa la veritable raó de la seva visita: espera un fill del poeta. En saber-ho, Byron la rebutja amb la més gran de les violències i  fins i tot li pregunta si el pare no deu ser Shelley. Byron, un cop sol, es desmunta i pateix una crisi nerviosa. Polidori n’és testimoni i sent un gran plaer en veure que el geni impertorbable de Byron pot sentir dolor. En veure’l indefens, decideix venjar-se d’ell fent un plagi del relat iniciat per Byron i convertint-lo en el vampir protagonista.

(V) Jardí de Villa Diodati, a la riba del llac Leman
Després de llargues setmanes de pluges, finalment surt el sol i Byron i Percy es disposen a sortir a navegar al llac per uns quants dies. Mentre fan els preparatius, discuteixen el futur de la criatura de Byron i Claire. El poeta vol desentendre’s per complet de la jove, però deixarà que el nadó porti el cognom de Byron, amb la condició que Percy es faci càrrec de Claire i se l’emporti a “deslliurar-se de l’enutjós equipatge” a Anglaterra. Els dos poetes informen les dones de les decisions preses: els Shelley emprendran el viatge de tornada a Anglaterra, un cop ells dos hagin tornat de la seva excursió en barca. Les dones, sobretot Mary, s’indignen perquè ningú no els ha preguntat el parer. Polidori també pregunta quin és el proper destí que els espera i Byron li respon que ningú sap quin és el seu destí, i que l’únic que sap és que el doctor és un home lliure i que, ell sàpiga, no hi ha res que el lligui al poeta. De fet, es tracta d’una manera refinada de dir-li que ja no requereix dels seus serveis.

Un cop els homes han salpat, Mary i Polidori es disposen a continuar els seus relats, tots dos sorgits de l’odi i el desencant. D’una banda, Mary escriu per venjar-se de la indiferència de Percy, en un acte contra un món on els homes es creuen déus. I d’altra banda, Polidori, vol venjar-se del caràcter despòtic del poeta retratant-lo com a vampir. Mary acaba acusant Polidori de plagi, però el doctor es justifica dient que només es tracta d’un acte de revenja íntim, i que el relat mai no sortirà publicat. Polidori veu que tots dos relats han sorgit d’una frustració semblant i això el porta a voler-se apropar a Mary més enllà de l’amistat. Ella, però, li diu al doctor que no s’enganyi, ja que veu en els actes de Polidori una estratègia per amagar l’atracció que sent vers la figura de Byron. Polidori se sent desemmascrat per aquesta revelació.

(VI) Temps després, diferents localitzacions arreu d’Europa
Han passat els anys i Claire i Mary viuen juntes a Londres, a cura dels seus fills. Mary recorda amb cert enyor els dies viscuts a Villa Diodati i, quan arriba Claire, que torna d’una llibreria, li pregunta ha vist algun exemplar del seu Frankenstein. El llibre no es ven ni tampoc li dediquen gaire ressenyes a la premsa.

A l’altra punta d’Europa, Percy, en un dels seus viatges, rellegeix alguns fragments de Frankenstein i reconeix en el dolor d’algunes frases la seva part de culpa. En paraules d’ell, “és el preciós fruit de les meves absències.”

Un altre cop a Londres, Claire li ensenya un altre llibre que li ha cridat l’atenció: El vampir, sorprenentment atribuit a Lord Byron i objecte de nombroses reimpressions. Mary el fulleja i s’adona que, de fet, és el relat que va escriure Polidori. No entén com ha arribat a publicar-se, però queda clar que El vampir de Polidori ha tingut més sort que el seu Frankenstein, a pesar de l’error en l’autoria. Claire reconeix que el relat ha tingut més sort gràcies al nom de Byron, igual que la seva filla tindrà més sort a la vida gràcies al seu cognom.

A un altre racó de Londres, Polidori rellegeix la carta que ha escrit a l’editor d’El vampir, tot reivindicant-ne l’autoria. Mentre està fent els preparatius pel seu suïcidi, el doctor veu una fantasmagòrica aparició, que sembla ser Byron. Polidori li pregunta què ha vingut a fer en un moment tan íntim i li recorda a l’ombra que finalment s’ha demostrat que ell també pot vendre milers de còpies d’un llibre. L’aparició li recorda que si ha vengut tants exemplars és només perquè va signada pel nom de Byron. Abans de suïcidar-se, Polidori retreu a Byron que la seva perosna ha significat la tomba per a tots els qui l’adoraven.

A Itàlia, Byron rep la notícia de la mort de Polidori, i amb certa amargura, reconeix que el doctor s’ha prescrit l’última dosi a conseqüència de la decepció. Byron sap, però, que Polidori ha mort sense haver descobert mai que en el fons el poeta era un farsant, i que sota el seu pas extravagant sempre havia amagat coixesa congènita. Byron acaba concloent que “un home ha de fer a la humanitat alguna cosa millor que escriure versos”. Segons ell, Polidori ho sabia i va actuar en conseqüència.

Marc Rosich